Ja fa una setmana!!!

Ja fa una setmana!!! No tinc paraules per expressar els meus sentiments, des de la incertesa del camí fins a un apatia aclaparadora. Tot és espès, confús, tothom diu, comenta, demana... Com estàs? Estic bé, per dir bé, senzillament ESTIC. Estic seguint la vida per què toca seguir. En molts moments recordant la impotència viscuda al llarg d'aquests mesos en que veus com la persona que estimes es va apagant de mica en mica i no hi pots fer res i qui et sembla que podria fer alguna cosa diu que ja no val la pena, que no cal, que és massa tard... Com pot ser que no es pugui fer res? Demanes alguna cosa i et responen que no ho entens, que no va així i que quan no es pot fer no val la pena fer res que es fer-los patir: sis mesos prenen morfina esperant el moment final. Un moment que de tant veure'l a venir ja l'esperes, esperes que s'acabi el patir del que se'n va, de tu mateix, dels fills, de la mare, dels amics... de tota la gent que com un regal del cel he tingut al meu costat durant aquest temps. Però també en molts moment t'imagines el futur: no vols defallir, no vols ensorrat-te, vols seguir endavant, afrontar la vida com un nou repte, sense ràbia, sense preguntes, sense rancors... deixar fluir el temps i esperar. Esperar què? Esperar el que vingui, en pau i senzillament vivint el moment, un moment ple de tristesa i solitud. I com que cal seguir i tirar endavant avui he tornat a assaig. Hem ballat, hem berenat, hem xerrat... han rigut. He intentat estar bé, però la buidor omplia el meu cor, la tristesa m'aclaparava i només els sentia riure, un riure que em feia mal. Era en el seu món, la seva il·lusió, i ell no hi era i ja no hi serà més!!! Demà seguirem fent el paper. Ens trobarem els amics i ballarem, xerrarem, passejarem, menjarem... i ells riuran. A dins del meu cor hi haurà un bassal de llàgrimes. Però cal seguir endavant!!!