Avui fa dos mesos que va marxar. Em sento sola i ploro. Em dóna la sensació que tothom és feliç, que tothom té companyia, em fan enveja les parelles d'avis que em trobo pel carrer i només veig tot allò que no podrà ser mai: s'ha acabat el serem, el farem, l'anirem.... i no sé què fer, ni què ser, ni on anar. Tinc uns amics fantàstics que internen omplir la meva buidor i m'omplen el cap de setmana d'activitats però ... és tant difícil tot plegat!!! Hi ha moments que m'hi enfado per què ha marxat i m'ha deixat, altres moment que voldria marxar amb ell, també hi ha moments per veure que cal tirar endavant i seguir lluitant per les nenes, que igual em queda molta vida per endavant i també pot ser bonica, però ara estic en un sot, negre i fondo en el qual sóc com un ninot anant d'aquí cap allà sense saber per què.
Avui estic molt trista, sento molt de dolor al cor, el trobo molt a faltar, molt, molt, a cada moment i per tot. Ahir vaig plantejar-me deixar d'anar a ballar sardanes i no pel resultat del concurs de Granollers, sinó que en aquest món tot és en Pep, en cada acció, en cada anella, en cada dinar, en cada sardana... els records són molt forts i fan mal, molt mal i per "sobreviure" s'han de disfressar de rialles i de bromes, de fer cara contenta. Guardar els plors i la tristesa per casa quan estic sola, la gent no vol veure la tristesa dels altres. I avui ploro i ploro i ploro...
