Dia de Pasqua

Avui és un dia especial: és el dia de Glòria, el dia del meu sant, però també una data assenyalada en la nostra petita o gran història. Un dia com avui,  el 15 d'abril de 1979, dia de Pasqua, ens vam conèixer a la plaça Major de Tona ballant sardanes.  Va ser una regal a la meva vida. Em va costat un temps descobrir-ho però tot va arribar. Nou mesos després, el regal del meu sant entrava a la meva vida i al meu cor. Avui, trenta-cinc anys després ell ja no hi és però segueix ocupant el meu cor. Aviat farà tres mesos que ens va deixar. El trobem a faltar i el segueixo plorant. Visc en la contradicció: ho tinc tot i em falta tot. M'aferro a tot allò positiu que he rebut de la família, dels companys de feina, dels amics... no puc negar i és evident que tot el que he rebut és immens i n'estic agraïda i contenta, és una satisfacció personal veure com n'era d'estimat el Pep i com m'acompanyen totes les persones que tinc al meu voltant, però em sento trista i sola, sense un camí per seguir i en un mar de dubtes.

Avui fa dos mesos!!!

Avui fa dos mesos que va marxar. Em sento sola i ploro. Em dóna la sensació que tothom és feliç, que tothom té companyia,  em fan enveja les parelles d'avis que em trobo pel carrer i només veig tot allò que no podrà ser mai: s'ha acabat el serem, el farem, l'anirem....  i no sé què fer, ni què ser, ni on anar. Tinc uns amics fantàstics que internen omplir la meva buidor i m'omplen el cap de setmana d'activitats però ... és tant difícil tot plegat!!! Hi ha moments que m'hi enfado per què ha marxat i m'ha deixat, altres moment que voldria marxar amb ell,  també hi ha moments per veure que cal tirar endavant i seguir lluitant per les nenes, que igual em queda molta vida per endavant i també pot ser bonica, però ara estic en un sot, negre i fondo en el qual sóc com un  ninot anant d'aquí cap allà sense saber per què.
Avui estic molt trista, sento molt de dolor al cor, el trobo molt a faltar, molt, molt, a cada moment i per tot. Ahir vaig plantejar-me deixar d'anar a ballar sardanes i no pel resultat del concurs de Granollers, sinó que en aquest món tot és en Pep, en cada acció, en cada anella, en cada dinar, en cada sardana... els records són molt forts i fan mal, molt mal i per "sobreviure" s'han de disfressar de rialles i de bromes, de fer cara contenta. Guardar els plors i la tristesa per casa quan estic sola, la gent no vol veure la tristesa dels altres. I avui ploro i ploro i ploro...

Com es pot dir?

Tothom demana:  com estàs? I què he de dir? bé, anar fent, moments de tot, estones de tot, dies de tot... però aquest tot és tristesa, és mirar les fotos i demanar-li per què ho has fet, per què has marxat sense mi, què vols que faci jo sola... mil i una preguntes sense resposta que vull evitar però no puc. I ploro, ploro i ploro. Ploro molt, sola els vespres a casa. No dormo, estic cansada,  molt cansada!! No tinc ganes de res. Una veu a dins del cor em diu que he de tirar endavant. Per força. Sortir al matí de casa i  posar-me la careta, arrossegant els peus i els sentiments passar el dia a dia fent veure que estàs bé. Treballar, parlar, riure, sortir, amics....  però amb el cor trist, trist , mooolt trist.  I sentir contínuament: el temps ajuda, de mica en mica, has de ser forta, no t'ensorris, ho has de fer les nenes, ara ja no pateix, si no hi havia res a fer és el millor, ara t'has de cuidar.... Tot això ja ho sé. No cal que m'ho repeteixin més. Jo no estic en el temps, sóc aquí i ara i estic trista i ploro. En pau per haver fet tot el que calia, però molt trista i molt sola. El llit és fred a la nit quan em giro i no trobo a ningú. Han estat setze mesos molt difícils i després del final segueix sent difícil però de diferent manera. He passat de la impotència i la desesperació de veure com cada dia de mica en mica la persona que estimes es va apagant,tot i sense perdre mai l'esperança que passés un miracle, a la sensació de fracàs, d'haver perdut definitivament la lluita, de que t'han pres la persona que més estimes, de la tristesa que provoca la buidor de cor, la solitud... l'haver perdut no sols la persona que estimes, sinó que amb ella també s'acaba el projecte de vida, el dia a dia de casa, els il·lusions de futur... TOT. Avui se m'ha ensorrat el món!!!

I més!!!

Passen els dies ràpidament i lentament a l'hora. Sembla que sigui ahir i ja han passat dues setmanes. La impotència dels mesos passats s'ha omplert de ràbia i tristesa. Com pot ser?  No hi és? Per què ha marxat? Tan malament estava aquí amb mi? ... tantes preguntes sense resposta, moments de solitud, moments de plorar, de mirar fotos i reviure tants i tants moments d'aquests gairebé trenta-quatre anys que hem estat junts. Per què no hi ha res a fer en aquests casos? O per què no han volgut fer res? O per què ell no volia fer res?... més i més preguntes sense resposta!!!!  Sens la companyia dels amics, de la mare, de les filles... anem aquí, anem allà, sortim a prendre alguna cosa, a dinar a casa d'uns amics... tothom s'esforça a complaure'm i això gratifica, però segueixo estant sola, sola, sense aquella mà ferma que m'agafava quan sortíem al carrer i em feia sentir bé, sense el meu punt de referència, el meu objectiu a la vida: que ell fos feliç!!!
I ara tants embolics de papers!!! Per què? Això, allò, el de més enllà... A poc a poc anar fent i anar removent els ànims, no hi ha cap més solució. Entre llàgrimes i rialles la vida segueix!!!

Ja fa una setmana!!!

Ja fa una setmana!!! No tinc paraules per expressar els meus sentiments, des de la incertesa del camí fins a un apatia aclaparadora. Tot és espès, confús, tothom diu, comenta, demana... Com estàs? Estic bé, per dir bé, senzillament ESTIC. Estic seguint la vida per què toca seguir. En molts moments recordant la impotència viscuda al llarg d'aquests mesos en que veus com la persona que estimes es va apagant de mica en mica i no hi pots fer res i qui et sembla que podria fer alguna cosa diu que ja no val la pena, que no cal, que és massa tard... Com pot ser que no es pugui fer res? Demanes alguna cosa i et responen que no ho entens, que no va així i que quan no es pot fer no val la pena fer res que es fer-los patir: sis mesos prenen morfina esperant el moment final. Un moment que de tant veure'l a venir ja l'esperes, esperes que s'acabi el patir del que se'n va, de tu mateix, dels fills, de la mare, dels amics... de tota la gent que com un regal del cel he tingut al meu costat durant aquest temps. Però també en molts moment t'imagines el futur: no vols defallir, no vols ensorrat-te, vols seguir endavant, afrontar la vida com un nou repte, sense ràbia, sense preguntes, sense rancors... deixar fluir el temps i esperar. Esperar què? Esperar el que vingui, en pau i senzillament vivint el moment, un moment ple de tristesa i solitud. I com que cal seguir i tirar endavant avui he tornat a assaig. Hem ballat, hem berenat, hem xerrat... han rigut. He intentat estar bé, però la buidor omplia el meu cor, la tristesa m'aclaparava i només els sentia riure, un riure que em feia mal. Era en el seu món, la seva il·lusió, i ell no hi era i ja no hi serà més!!! Demà seguirem fent el paper. Ens trobarem els amics i ballarem, xerrarem, passejarem, menjarem... i ells riuran. A dins del meu cor hi haurà un bassal de llàgrimes. Però cal seguir endavant!!!

Cal anar endavant!!!

Avui és un dia trist. És dilluns, divendres a la matinada es va morir el meu marit als 52 anys víctima d'una càncer amb el qual ha estat, o hem estat lluitant, durant 16 mesos. Després d'un dia de tanatori i l'enterrament de dissabte, avui és el primer dia que estic sola casa. Les meves filles van marxar ahir cap a Barcelona on estudien. No sé què fer, no tinc ganes de res, vagarejo pel sofà i perdo el temps a l'ordinador sense solta ni volta.... ja n'hi ha prou. Ara me'n vaig a donar un volt. Demà a treballar i vida nova: difícil, enyorada, trista, sola, insegura, desconcertant, desconeguda... però també acompanyada de molts amics. Tot un repte, començar de nou als 50 després de trencar-se totes les esperances i les il·lusions d'un futur i una maduresa de vida compartida amb les persona que estimes.