Com es pot dir?

Tothom demana:  com estàs? I què he de dir? bé, anar fent, moments de tot, estones de tot, dies de tot... però aquest tot és tristesa, és mirar les fotos i demanar-li per què ho has fet, per què has marxat sense mi, què vols que faci jo sola... mil i una preguntes sense resposta que vull evitar però no puc. I ploro, ploro i ploro. Ploro molt, sola els vespres a casa. No dormo, estic cansada,  molt cansada!! No tinc ganes de res. Una veu a dins del cor em diu que he de tirar endavant. Per força. Sortir al matí de casa i  posar-me la careta, arrossegant els peus i els sentiments passar el dia a dia fent veure que estàs bé. Treballar, parlar, riure, sortir, amics....  però amb el cor trist, trist , mooolt trist.  I sentir contínuament: el temps ajuda, de mica en mica, has de ser forta, no t'ensorris, ho has de fer les nenes, ara ja no pateix, si no hi havia res a fer és el millor, ara t'has de cuidar.... Tot això ja ho sé. No cal que m'ho repeteixin més. Jo no estic en el temps, sóc aquí i ara i estic trista i ploro. En pau per haver fet tot el que calia, però molt trista i molt sola. El llit és fred a la nit quan em giro i no trobo a ningú. Han estat setze mesos molt difícils i després del final segueix sent difícil però de diferent manera. He passat de la impotència i la desesperació de veure com cada dia de mica en mica la persona que estimes es va apagant,tot i sense perdre mai l'esperança que passés un miracle, a la sensació de fracàs, d'haver perdut definitivament la lluita, de que t'han pres la persona que més estimes, de la tristesa que provoca la buidor de cor, la solitud... l'haver perdut no sols la persona que estimes, sinó que amb ella també s'acaba el projecte de vida, el dia a dia de casa, els il·lusions de futur... TOT. Avui se m'ha ensorrat el món!!!