I més!!!

Passen els dies ràpidament i lentament a l'hora. Sembla que sigui ahir i ja han passat dues setmanes. La impotència dels mesos passats s'ha omplert de ràbia i tristesa. Com pot ser?  No hi és? Per què ha marxat? Tan malament estava aquí amb mi? ... tantes preguntes sense resposta, moments de solitud, moments de plorar, de mirar fotos i reviure tants i tants moments d'aquests gairebé trenta-quatre anys que hem estat junts. Per què no hi ha res a fer en aquests casos? O per què no han volgut fer res? O per què ell no volia fer res?... més i més preguntes sense resposta!!!!  Sens la companyia dels amics, de la mare, de les filles... anem aquí, anem allà, sortim a prendre alguna cosa, a dinar a casa d'uns amics... tothom s'esforça a complaure'm i això gratifica, però segueixo estant sola, sola, sense aquella mà ferma que m'agafava quan sortíem al carrer i em feia sentir bé, sense el meu punt de referència, el meu objectiu a la vida: que ell fos feliç!!!
I ara tants embolics de papers!!! Per què? Això, allò, el de més enllà... A poc a poc anar fent i anar removent els ànims, no hi ha cap més solució. Entre llàgrimes i rialles la vida segueix!!!